El nostre temps

Encara esclata fèrtil la memòria
de la sang, i és talment un viu reflex
d'apèndix mutilat el davallar
estrany pel laberint d'aquestes hores
transparents en que tot bat no troba
pau ni mesura, i res del que encar tinc
contenta el sentiment d'allò que abans
omplia tot en tu mateix, germà.
La casa buida fibla pels racons
com intima ferida d'un destí,
que, violent i rar desperta nits
i el seu misteri sense fons ni mida.
I ja tant sols escolto i comprenc
la llum del teu estim silent, ofert,
com fruit caigut abans de temps d'altives
branques, com tantes ones de la mar
que mai no arribaran a colpejar
ninguna platja de les nostres ribes.