Ara

Pendent que aquesta hora faci el torn
com sota el pas pretèrit de la pluja
que agusa les paraules engolides,
tan lentes com l'esqueix d'aquell mirall
que gens ja se'ns assembla i mira al fons.

Si respirar ens fos senzill, ¿com no
saber-se atret pel sol que fa brostar
els verds del testarral d'escorces velles
que ens són aquesta tènue bena als ulls
que frisa per descloure un mínim bri,
contra l'oblit, d'aprendre a ser parpella?
Qui sap en quin moment ara hi seríem...