La saviesa del verí

Així com pètals fossin aquests versos,
destil·lant pur desig de flors en zel
cercant l’alat estímul transparent
que retornés als mots alguna espurna,
abans de ser parat a taula estranya,
o fruita estesa als marges del camí
sense profit i estèril d’escorrim
a uns llavis que sangloten el teu nom.

Ara

Pendent que aquesta hora faci el torn
com sota el pas pretèrit de la pluja
que agusa les paraules engolides,
tan lentes com l'esqueix d'aquell mirall
que gens ja se'ns assembla i mira al fons.

Si respirar ens fos senzill, ¿com no
saber-se atret pel sol que fa brostar
els verds del testarral d'escorces velles
que ens són aquesta tènue bena als ulls
que frisa per descloure un mínim bri,
contra l'oblit, d'aprendre a ser parpella?
Qui sap en quin moment ara hi seríem...