Amaines com pluja fina,
i en claudiquen colors de porpra
pels jardins sense acabar.
Pels orbes, tot deixant-te anar,
esgarrapes els grans d’arena
que ara et manquen per atènyer.
A les butxaques, temps i llum
assassinats tot sent infant,
que reclama l'insomni etern.
que reclama l'insomni etern.
Sembla enfosquir la carn del vespre
i les bastides cremen nits,
i les bastides cremen nits,
car bé en saps de jorns ufans.
Jorns inundant l'esguard i el llenç
de bells i antics paisatges purs,
engolint l'horitzó trescat.
Amaines com pluja fina,
aquella que voldria encendre
el silenci del teu estel.